Sant Magí, màrtir
La devoció a sant Magí gaudeix d’una gran popularitat a Catalunya, però el seu culte no es remunta fins a l’època medieval, car la primera referència documental és de l’any 1204. Fins a l’any 1586 la memòria litúrgica de Sant Magí no entrà en el martirologi romà, gràcies les dades sobre el seu culte i tradició que recollí l’any 1529 el canonge tarragoní Joan de Sessé.
Tanmateix, no hi ha massa dades sobre la vida i martiri de Sant Magí. Sembla que fou un asceta que visqué en el segle III duent una vida solitària de caràcter eremític a la serra de Brufaganya, avui dins del terme de la població de Santa Perpètua de Gaià, a la Conca de Barberà, al nord-est de Tarragona. Magí fou identificat com a cristià i posteriorment detingut i martiritzat en temps de Maximià i Dioclecià, per ordre del pretor de Tarragona.
La seva festa s’escau el 19 d’agost i és venerat a nombroses poblacions de Catalunya, especialment al santuari que té dedicat a la Serra de Brufaganya (edificat el 1234 i reformat el 1703); a la capelleta que hi ha al Portal del Carro de Tarragona i a la capella pròpia que el sant té a Cervera. Sant Magí també és venerat a Manresa, Igualada, Tàrrega, Santa Coloma de Queralt, Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Ribas, Pedronet de Copons i, de manera ben particular, a la ciutat de Barcelona, antigament al convent dels dominics de Santa Caterina i a les parròquies de Sant Pere de les Puel·les (on començà la seva singladura la confraria de la Ciutat Comtal, erigida el 1580) i, actualment, a Santa Maria del Mar, on ara hi ha erigida la “il·lustre confraria de Sant Magí màrtir, de Barcelona”.
Per la vigília de la seva festa, el 18 d’agost, és molt tradicional i concorreguda la cerimònia de rebre, beneir i repartir solemnement a la Porta del Carro de Tarragona l’aigua provinent de les fonts que hi ha en el santuari dedicat a Sant Magí, i que segons la tradició ell mateix féu brollar d’un cop de gaiato per tal d’apaigavar la set dels seus botxins quan el conduïen al martiri, tal com es recull en la lletra dels antics goigs, que foren musicats pel caputxí Nicolau M. de Barcelona: “pegà tres cops amb son gaiato a la roca viva, i féu sortir tres fonts que rajaven un aigua agradable i dolça”.
Les tradicions populars i religioses entorn de Sant Magí han estat estudiades al llarg del segle xx per erudits preveres com ara Sanç Capdevila, Joan Segura i Salvador Ramon Vinyes, que trobaren un bon precedent en el ja esmentat canonge Sessé i, sobretot, en els escrits del religiós dominic Reginald Poch, autor de la Vida, muerte y milagros del glorioso San Magín, conforme a la historia del Santo que hizo Fr. Reginaldo Poch, Dr. en Theología, de la Orden de Predicadores; obra hagiogràfica estampada a Reus a cura de Rafael Compte, i que és una bella síntesi de l’obra més extensa titulada Historia de la vida y milagros de San Magín, publicada l’any 1630 a Barcelona, a la impremta de Sebastià Matevat.
Sant Magí ha estat invocat en la tradició popular com advocat de les febres quartanes i malalties infeccioses, especialment de la pigota o verola i del xarampió i la rosa. El gravat popular que il·lustra aquestes ratlles forma part de l’edició d’uns goigs de la primera meitat del segle xix, estampats a la manresana impremta de Pau Roca.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins