EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA

«EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA»
Dissabte, 25 de juliol de 2020
A l’endemà d’un espectacle on un ha tingut alguna cosa a veure-hi en la seva concepció, la veritat és que un no deixa de viure una sensació realment estranya. Per un costat, perquè negar-ho, hi ha una satisfacció immensa; per l’altra l’alleugeriment d’haver-se tret un de sobre la part de responsabilitat del pes que sempre implica una estrena, però també una certa tristesa perquè el projecte s’ha consumat. Alguna amiga actriu que ha estat mare m’ho ha comparat, en alguna ocasió, com una cosa semblant a la sensació de l’estat del postpart: a la felicitat d’haver donat llum a un nou ésser viu, no és menys veritat que es manifesta el cansament de l’embaràs i del part. No ha estat, en absolut, aquest el cas del guió teatral Luna Roja escrit per un servidor i que, dijous al vespre, va recitar magistralment aquesta immensa actriu que es diu Sílvia Bel en un concert interpretat per la sempre inspirada mezzosoprano Mireia Pintó i una més que correcta Orquestra de Cambra de Terrassa OCT 48 al XXVI Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós. Amb un programa format per obres d’Albéniz, Ortega, Falla, Revueltas i García Lorca, Luna Roja abordava la relació estreta i gens superficial que el poeta granadí va mantenir sempre amb l’art de la música.
Parlar i escriure sobre Lorca és, malauradament, haver de parlar d’una de les morts més ignominioses de la Guerra (In)civil, sense que això signifiqui cap menyspreu a una sola de les moltíssimes altres morts que va provocar la Salvatjada Civil. Encara avui, en la historiografia, segueix sent motiu de discussió el nombre de morts haguts, pel capbaix, en aquell conflicte i si bé sembla que allò del «millón de muertos» de José Ma Gironella va ser una mica exagerat, no és menys cert que demogràficament la població espanyola, el 1939, comptava amb 750.000 persones menys que si no hi hagués hagut la guerra.
Ahir, abans d’ahir quan ho llegeixi el lector, em vaig aixecar posseït per la tonada, sonant en tot moment al meu cap, d’una famosa “canción popular espanyola” del propi Lorca en la que diu allò de:
Anda jaleo, jaleo;
ya se acabó el alboroto
y ahora empieza el tiroteo
I una vegada més em vaig adonar de la suggeridora potència lírica lorquiana com també de les imatges poètiques, tan carregades de simbolisme, que sempre tenen alguna cosa de profètic. Sense anar més lluny: els tres versos de la cançó Anda jaleo que, el 1931, va enregistrar junt a Encarnació López «La Argentinita». Faltaven encara cinc anys per al 1936, però la cançó ja profetitza quelcom d’inquietant: «se acabó el aboroto y ahora empieza el tiroteo». “Tiroteo” que, com sabem, li va comportar la mort al propi Lorca.
Feia, perquè enganyar-me, molts anys que no em retrobava amb García Lorca. I retrobar-me’l vol dir rellegir-lo i, per tant, reinterpretar-lo. Una de les sorpreses més grates que he tingut en rellegir i preparar l’esmentat guió ha estat adonar-me com gran part de la seva obra és encunyada dins d’aquella tetradimensionalitat que va exposar Jean Gebser en l’obra filosòfica Origen y Presente. I no és, en absolut, casualitat ja que Gebser havia estat amic personal de Lorca. Gebser, traslladat a Andalusia el 1931, va aprendre molt ràpidament el castellà, cosa que li va permetre ocupar algun càrrec dins del Ministeri d’Educació de l’època i també conèixer de primera mà l’obra poètica lorquiana de la que, fins i tot, en va arribar a escriure un assaig, desgraciadament sense traducció castellana ni catalana, Lorca Poète-Dessinateur que,
en l’edició de 1949, incloïa una sèrie de gravats del poeta que, com ja és sabut, també tenia fusta d’artista com indica el títol de l’assaig.
Què va trobar Gebser en la poesia de Lorca? Molt em sembla que la mateixa sensació que tenim nosaltres quan rellegim aquesta obra. És una obra que sembla superar la seva original condició temporal per convidar al lector a ser inserit en una nova dimensió ja no de temps, sinó de consciència. Consciència integral on es dissol cap altra noció de temps més que no sigui l’actual «ara». La poesia de Lorca és, en efecte, una immensa presentització a través d’una poesia transparent que transcendeix el món de correspondències associat al símbol i a la metàfora per situar-nos en aquest «ara». En la conscienciació plena d’aquest moment realment complex, però fascinant, com és aquest que estem vivint: la transició d’un món tridimensional (dominat per l’esfera lògica-mental-racional) cap a un altre de tetradimensional. En aquest món tetradimensional a part de l’esmentat esfera mental també ens cal incloure les estructures anteriors a aquesta esfera com ho són l’arcaica, la màgica i la mítica. Això és la poesia de García Lorca.
Molt em sembla que al darrere d’aquesta presentització hi ha també una invitació a un posicionament en l’esfera d’allò polític i públic que, perquè amagar-ho, és la que va intentar portar a terme en vida Lorca. Si bé és veritat que el poeta va signar diferents manifests de l’esquerra i a favor del règim de la República, no és menys veritat que ell no va voler militar en cap partit. Lorca, en la seva obra artística, sembla ser conscient que en allò polític és sempre preferible fer un salt i no pas anhelar una voluntat transformadora, de naturalesa racional, que acaba implicant només unes mesures correctives, maquillatge burocràtic, uns pegats que no porten a res. Sembla palpitar, en Lorca, un interès més gran que traspua allò material, allò social per endinsar-nos, clarament, en allò espiritual. Com? Precisament a partir de l’esmentada presentització de convidar-nos a viure plenament l’«ara».
Molt em temo que molt pocs són els que van entendre, en el seu moment, aquest posicionament vital. El nostre és un país molt poc donat al talent, a la genialitat d’éssers lluminosos i brillants que, sense voler-ho, acaben fent ombra. I això, òbviament, comporta despertar en els mediocres, tan abundants aleshores i ara, el pecat capital de l’enveja que, enmig d’una guerra, pot portar perfectament a la venjança com sembla que va ser l’assassinat de García Lorca.
Un assassinat que, encara avui, sembla lorquiament presentitzar-se pel fet que les seves restes mortals no han estat localitzades. Romanen en algun lloc perdut. Sí que hem sabut, però que l’operació de la seva detenció va ser d’envergadura i orquestrada pel diputat de la CEDA Ramón Ruiz Alonso. Es va disposar, fins i tot, d’un gran nombre d’efectius armats pels voltants de la casa de Luis Rosales, l’amic poeta de Lorca vinculat amb la Falange, per si Lorca decidia escapar-se. Dos dies després li van fer el «paseo» on va ser executat, la matinada del 18 d’agost de 1936, junt al mestre d’escola Dióscoro Galindo i els toreros anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas en un racó del camí que va de Víznar a Alfacar. Els seus cossos romanen desapareguts en una tomba anònima. Una més de les 708 fosses comunes que hi ha a Andalusia; quatre morts més entre els més de 45.000 assassinats haguts en els dies de terror fundacional de l’inici de la Guerra Civil. En el nostre país de la desmemòria, Lorca és el desaparegut més plorat del món. Però com ens va ensenyar Mario Benedetti: «el olvido está lleno de memoria».
Oriol Pérez Treviño