D’una visita casual, un tresor compartit

Tot va començar un dimecres de principis de febrer d’aquest 2026, quan el matrimoni format per l’Anna Farré i el Pasqual Iborra van arribar a Sant Magí gairebé per casualitat.

Com fem sovint, els vam convidar a passar, a seure amb nosaltres, a fer un cafè i, si calia, a esmorzar plegats. Aquell dia, un grup de voluntaris treballàvem a Sant Magí, i simplement vam compartir el que teníem: una taula, una estona i conversa.

Ells van quedar meravellats de l’acollida. I nosaltres, sense saber-ho, estàvem encetant una amistat.

A partir d’aquella primera trobada, Han tornat més vegades. I amb cada visita, s’hi afegien petits gestos: alguna cosa per compartir, una estona més llarga, més conversa… fins que un dia el Sr. Pasqual ens va sorprendre amb un regal ben especial: un càntir de vidre antic, ple d’història, que encapçala aquesta entrada.

Però potser el regal més valuós han estat els seus escrits. Textos senzills, sincers, viscuts, que recullen allò que molts sentim quan passem per Sant Magí però que no sempre sabem posar en paraules.

A continuació compartim els tres escrits que ell mateix ha dedicat a Sant Magí, aquest lloc que, com diu, és —i serà sempre— un tresor.

 

SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA, UN TRESOR

18 de febrer de 2026

Aquest matí, abans de les onze, he pres cafè
amb els amics de Sant Magí,
just quan acabaven d’esmorzar.

Amb molta joia, he fet donació d’un càntir de vidre
que ha passat, segurament, per més de quatre generacions.
Si parlés, ens faria un bon repàs d’història,
però trobo que val més el que he vist.

Per això marxo content i feliç,
sense el càntir, però amb la pau
que m’ha donat Sant Magí.

Gràcies, amics.
Sou generosos, i això no té preu.

Els aires que corren per Sant Magí
són impregnats de calma,
i trobo que es lliuren lliures i porten pau.

Ara, més tard,
des de la distància, reviure Sant Magí
per tornar pel mateix camí,
d’anar i tornar.

◊◊◊

SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA, EL MEU TRESOR

4 de març de 2026

Avui he tornat a Sant Magí amb anxoves, pa i vi,
a més de truites d’espàrrecs silvestres,
tan ben cuinades amb el producte primerenc
que ofereix ara mateix aquesta terra.

Ho hem compartit com bons amics,
i hem gaudit molt de cada mos.

Amb la taula ben engrescada,
hem tancat l’esmorzar amb un poderós i exquisit elixir:
l’antiga fórmula de Maria Treben.
Per poc ens deixa k.o.

En la pujada fins a la Cova
he trobat un rosari de romanins florits i perfumats,
amb molt de vent, sense abelles ni el brunzit
ballant el cha-cha-cha.

He collit mitja dotzena de brots
per preparar la meva infusió preferida.

Un cop arribat a casa, en prendre-la,
amb els ulls tancats,
he tornat de nou a Sant Magí.

◊◊◊

SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA, EL NOSTRE TRESOR

15 de març de 2026

Avui, a la capella de les Fonts,
brollava l’aigua abundosa
davant la passivitat del difunt i vell roure.

Amb un fred encara adormit,
a Sant Magí ja s’ensuma la brasa.

Les taules, abundoses, plenes i disposades
per a l’esmorzar de forquilla,
tan engrescades que s’hi escolta aquell murmuri en català
que tant ens agrada i ens fa sentir millor.

Un so semblant a l’aigua de les Fonts de Sant Magí,
filtrant-se natural, igual per a tothom,
i tan a gust que ens fa sentir,
encara més amb les botifarres de dos colors
i els porrons de vi.

Aviat aquest fred marxarà com una perdiu.

Avui, d’un tret, hem celebrat dos aniversaris:
la nostra Conxita, amb 77 anys,
i l’amic Dani, amb només 67.

Una coca de forner, tallada en sis trossos,
ben disposada en un plat
presidit per un ciri vermell al bell mig.

Els dos homenatjats han bufat aquella flama petita i viva
entre els aplaudiments de tots els presents.

Tant,
que fins i tot el vell roure hem despertat.
De lluny s’ho mira de reüll, riu i ens diu
que sumats els dos aniversaris fan 144 anys
i que ni pessigolles li fan.

Molt orgullós de ser mort i restar en peu.

Això sí que és per dir:
per molts anys, i més.