Aquest concert ens submergeix en l’esplendor del barroc italià a través d’un recorregut vibrant i intens. D’una banda, el Dixit Dominus de Georg Friedrich Händel, compost el 1707 durant la seva estada a Roma, és una obra monumental que evidencia la fascinació del jove compositor alemany per l’estil italià. Amb només 22 anys, Händel es trobava immers en un ambient creatiu excepcional, envoltat de grans noms com Arcangelo Corelli i Alessandro Scarlatti, que exerciren una influència decisiva en la seva música. El Dixit Dominus, escrit per a cor, solistes i orquestra, és un autèntic prodigi d’intensitat i virtuosisme. Cada moviment presenta un ric ventall d’efectes expressius: des del poderós Dixit Dominus inicial, amb la seva força gairebé teatral, fins a l’atmosfera serena i contemplativa del Tecum principium, passant pel vertiginós Gloria Patri, en què Händel desplega tota la seva mestria en l’art del contrapunt.

Aquesta obra reflecteix no només el talent precoç de Händel, sinó també la seva capacitat d’adaptar-se i absorbir la tradició italiana, per després dotar-la d’un estil personal i inconfusible que marcaria les seves futures composicions sacres a Londres.

El Magnificat d’Antonio Vivaldi ens ofereix una visió diferent però complementària del barroc italià. Estructurat en diverses seccions breus i contrastants, aquesta obra combina la solemnitat del text litúrgic amb una escriptura vocal àgil i expressiva. Vivaldi, conegut per la seva gran habilitat en l’ús del color orquestral, juga amb la textura sonora per aconseguir moments d’una bellesa captivadora. Els diàlegs entre el cor i les veus solistes, així com l’alternança de passatges íntims i d’altres d’una força impactant, són una mostra clara del seu geni creatiu.

Completen el programa dos Concerti grossi d’Alessandro Scarlatti i Georg Friedrich Händel, dues figures fonamentals en l’evolució d’aquest gènere. Scarlatti, considerat un dels mestres del barroc napolità, va ampliar les possibilitats expressives del concerto grosso, dotant-lo d’un lirisme refinat i un ús dramàtic del contrast entre el grup de solistes (concertino) i el conjunt orquestral (ripieno). Els seus concerts estan plens de subtileses harmòniques i de jocs dinàmics que, més enllà de l’estructura formal, es converteixen en veritables diàlegs musicals.

Händel, per la seva banda, va portar el concerto grosso a una nova dimensió internacional, especialment a Londres, on va integrar l’esperit de la música anglesa amb la tradició italiana. Els seus Concerti grossi, op. 6, són exemples paradigmàtics d’equilibri i grandesa, amb una escriptura instrumental que alterna moments de virtuosisme brillant amb passatges d’una gran profunditat emocional. Si Scarlatti aporta el refinament líric, Händel n’expandeix el potencial dramàtic i monumental.

Aquest diàleg musical entre tradició i innovació, esdevé el fil conductor d’aquest programa, on cada obra ens convida a redescobrir el poder captivador del barroc europeu. Prepareu-vos per viure una experiència única, on la llum del barroc brilla amb tota la seva intensitat i esplendor.

Pere Lluís Biosca